El que anys d'atelier m'han ensenyat sobre escoltar abans de cosir

Després d'anys rebent clientes a l'atelier, hi ha una cosa que he après i que no surt en cap manual de costura: la majoria de vegades, el que la gent demana en veu alta no és exactament el que necessita.

Algú arriba demanant que es noti menys la cintura i, en parlar una mica més, descobreixo que en realitat busca sentir-se còmoda ballant tota la nit. Aquest matis canvia completament l'enfocament de l'arranjament. Si m'hagués limitat a afluixar la costura lateral sense preguntar res més, probablement hauria resolt el problema equivocat: una peça més àmplia, sí, però igual d'incòmoda en començar a moure's.

Amb els anys he anat entenent que la roba no es porta quieta. Es porta asseguda, dreta, pujant escales, abraçant algú, rient. I una petició que sona molt concreta, com ara més ajustat, més ample o que no marqui tant, gairebé sempre amaga una situació molt específica en què aquesta peça ha de funcionar. La meva feina, abans d'agafar les tisores, és esbrinar quina és aquesta situació.

Escoltar abans de proposar

Quan algú em descriu un problema amb una peça, intento no saltar directament a la solució tècnica. Prefereixo preguntar per a quina ocasió és, quant de temps la portarà posada, i què és el que menys li agrada de com li queda ara mateix. Aquestes respostes diuen molt més que la petició inicial.

És una temptació forta, quan portes anys cosint, llegir la peça abans que la persona: veus un baix tort i ja penses en el fil, la puntada, el temps que portarà. Però he après a resistir-la almenys els primers minuts de cada cita, perquè en com es toca la roba, en on posa la mà en explicar el problema, hi ha tanta informació com en la pròpia costura.

Preguntes que faig abans de tocar el teixit

Més enllà del "què vols canviar?", solc preguntar també quina part del cos li genera més inseguretat en vestir-se, i quina és la peça amb la qual s'ha sentit millor últimament. Aquesta comparació sol revelar patrons, un tipus de tall, un teixit, un llarg, que la mateixa clienta encara no havia verbalitzat, però que fa anys que li funcionen bé.

També pregunto, quan té sentit, com es va sentir l'última vegada que va portar alguna cosa semblant al que porta ara. No busco un informe detallat, només una paraula: còmoda, rígida, elegant, disfressada. Aquesta única paraula m'orienta molt més que una llista de mides, perquè em diu si el problema és al volum, al teixit, al color o senzillament que la peça no s'assembla a com aquesta persona es veu a si mateixa.

Per què la primera petició gairebé mai és la definitiva

La primera frase que diu algú en entrar sol ser una traducció aproximada d'una sensació, no una especificació tècnica. "Vull que em quedi més ajustat" pot significar coses molt diferents segons la persona: de vegades és literalment això, i d'altres és una manera de dir que vol sentir-se més segura, cosa que es pot resoldre amb un canvi de teixit o de color, no només de talla. Distingir entre les dues coses és, en la meva experiència, la part de l'ofici que menys s'ensenya i més s'aprèn amb el temps.

Aquest malentès inicial no és un error de la clienta: la majoria de les persones no tenen vocabulari tècnic de costura, i no cal que en tinguin. Parlen amb les paraules que tenen a mà, com ajustat, ample o estrany, i és responsabilitat meva traduir aquestes paraules al llenguatge de pinces, vistes, entretela i costures amb què sí que puc treballar. Quan aquest procés es fa bé, la clienta ni tan sols necessita els termes tècnics: n'hi ha prou que es reconegui en el resultat final.

El que canvia quan es prova la peça, no només es mesura

Hi ha un moment en cada cita que em sembla més revelador que qualsevol pregunta: quan la persona es posa la peça davant del mirall i jo observo, en silenci, com es mou. No parlo només de mesurar amb la cinta mètrica, sinó de veure com s'asseu, com aixeca els braços, si s'estira el teixit amb la mà de manera instintiva cap a algun costat. Aquest gest gairebé sempre assenyala exactament on és la incomoditat real, fins i tot quan la persona no ha sabut explicar-la amb paraules. Per això prefereixo fer les proves amb la peça posada i en moviment, no només penjada a la percha: una pinza perfecta en una peça quieta pot estirar en asseure's, i un llarg correcte dreta pot resultar incòmode en pujar una escala.

"Una peça no s'acaba de cosir a l'atelier. S'acaba d'entendre quan algú la porta posada."

El que les clientes m'han ensenyat

Cada persona que passa per l'atelier m'ensenya alguna cosa sobre com viu el seu cos, les seves inseguretats i la seva seguretat. Amb el temps, aquesta escolta s'ha convertit en part de l'ofici tant com la pròpia costura: no es pot confeccionar bé sense entendre primer a qui vestirà la peça.

Hi ha clientes que fa anys que vénen a l'atelier i amb qui gairebé ja no cal preguntar, perquè conec la seva manera de moure's, les seves teles preferides, el que les incomoda. Amb elles l'escolta passa gairebé de manera automàtica. I n'hi ha que vénen per primera vegada, nervioses, sense saber com explicar el que busquen. A aquestes últimes intento donar-los tot el temps que necessitin, perquè sé que, encara que no ho diguin amb paraules tècniques, en algun moment de la conversa apareixerà la pista que necessito per fer bé la meva feina.

Si tens alguna cosa a explicar-me sobre el que busques, encara que no sàpigues posar-hi nom tècnic, pots contactar amb Atelier Yvicor i ho parlem amb calma.

Preguntes freqüents

"Cosir bé comença per escoltar bé."

— Patricia Rojas